dilluns, 9 de febrer de 2009

Com crear un vídeo i no desistir en l'intent

El títol de l’assignatura ja ens ho feia preveure: "Comunicació Audiovisual i Educació" i així ha estat. Ja fa uns mesos, tota la classe varem experimentar que se sent al retransmetre una història (en el nostre cas es tractava d’un conte) per la ràdio i en directe. I l’experiència va ser realment positiva. Amb una mica de nervis només pel fet d’estar davant d’un micro, però mica en mica un/a si acostuma...i al final et queden ganes fins i tot de repetir-ho!
La segona experiència que ens ha permès posar en pràctica tot allò que el mestre ens ha anat fent descobrir ha estat la que ens venia anunciant des del primer dia de curs: la gravació d’un vídeo, no massa llarg, sobre la història que cada grup triés, i amb l’estil que li volguéssim donar. Doncs bé, aquesta segona experiència ha estat molt més positiva però a la vegada molt més elaborada...
A diferència del que podíem pensar inicialment: "que bé, en aquesta matèria no hi ha examen, gravem un vídeo i llestos!" ... Què gravem un vídeo i llestos???? Innocents de nosaltres....si només per decidir quina història volíem transmetre a l’espectador ja varem canviar d’idea 2 o 3 vegades! I ja no explico ni el que es va tardar en gravar una escena de pocs segons! que si el primer pla no és bó, que si no es veuen prou bé els ulls, la càmera no està ben situada, la llum no és l’optima,...i així podria seguir comentant tots els detalls que es tenen en compte per rodar una escena sense oblidar quan el rodatge anava sobre rodes però eren els actors/es els que l’esgarraven: ara s’escapa el riure, ara no sé com interpretar això...en fi, tot un autèntic show.
Quan ja teníem totes les escenes gravades, va arribar el moment de treballar amb el muntatge del vídeo. Aleshores és quan s’han de retallar escenes, retocar imatges, afegir efectes visuals, canviar el color o no de les diferents imatges, afegir fotografies...tot això amb l’objectiu de realitzar un vídeo que l’espectador comprengui i que com a mínim, li desperti alguna sensació. Bé, fins aquí, ja teníem la feina pràcticament acabada (o això és el que pensàvem amb el meu grup), tan sols ens faltava la música, que era qüestió d’agafar cançons les quals tinguessin una lletra força relacionada amb el que volíem transmetre amb el nostre vídeo. Però en el primer intent i guiades pel Pitu, varem veure que aquella no era la millor alternativa. En aquell moment és quan penses: "Realment, una imatge val més que 1000 paraules? I una imatge sense música?". La música és tan o més important que els plànols o els efectes que pugui tenir el vídeo i sobretot si el que estem realitzant no inclou cap diàleg ni cap so real de la gravació. Trobar aquella música que li dóna un toc o un "plus" al teu conjunt o recopilatori d’imatges és molt important i en el nostre cas, mooooolt complicat! Però per fi, amb unes quantes tardes de feina a l’aula d’audiovisuals de la facultat d’educació i amb l’ajuda d’uns/es i d’altres, ens en varem sortir!
Al final, l’esforç ha tingut el seu resultat i no parlo només del vídeo del meu grup sinó de tots els vídeos que han realitzat els meus companys de curs. Enhorabona i dir-vos que aquí hi ha talents ocults que qui sap...
Agraïr a les meves companyes de grup: Anna M., Anna B., Maria, Cris, Neus i Noelia per la feinada que hem tingut amb el vídeo però i les bones estones què hi hem passat?
Per últim, agraïr a en Pitu el seu esforç per introduir-nos al món de la comunicació audiovisual d'una manera tan entretinguda com efectiva i sobretot per donar-nos idees de cara al nostre futur dins l'àmbit educatiu.

dimarts, 4 de novembre de 2008

UAB again!

Ja fa uns quants anyets que vaig acabar la meva llicenciatura de la UAB i ara hi he tornat de nou. Això de fa uns quants anyets és clar, és molt relatiu, perquè hi haurà qui pensi que tres anys i mig és molt temps i d'altres que pensin que això no és res. Jo sóc dels que penso que 3 anys i escaig no són res. I el mateix penso amb la diferència d'edat perquè resulta, que ara que he tornat a la uni, sóc més conscient que tinc uns anyets més que l'altra vegada. I si, és cert, el temps passa sense gairebé ni avisar-nos, però hem de conviure-hi. 

Per aquest mateix argument (perquè el temps vola), vaig decidir fa uns quants mesos, tornar a la universitat i estudiar una carrera que sempre m'havia agradat molt: magisteri. El canvi seria important: del món empresarial al món educatiu, de treballar movent números a fer créixer persones. En fi, un canvi que només podia ser impulsat per una cosa: per vocació.

Estic molt contenta per aquesta decisió, la qual ara mateix la veig com la més encertada que hagi pogut escollir, però que en el seu moment em va fer donar-li més d'una i dues voltes al cap. Les alternatives eren dues: plantar-me en la meva carrera laboral després de 3 anys treballant en una multinacional o bé deixar-ho tot per estudiar la carrera que em vaig arrepentir tantes vegades de no haver estudiat, en resum, començar de nou. I així ho vaig fer: que si despedida amb els companys de la feina (alguns d'ells, grans amics), que si algún que altre mal de cap amb recursos humans, que si "mal rotllo" amb els pares (bé, amb el meu pare, que no entenia aquesta necessitat de canvi), en fi, un seguit d'obstacles, que encara ara, penso com els vaig superar i poder tirar endavant la meva decisió. Però el més important és que ho tenia ben clar...
Després d'això, vinga a buscar feina que em pogués compaginar amb els estudis i quina casualitat que just quan hem decideixo a llençar alguns currículums, es comença a parlar de crisi: l'atur incrementa, els expedients de regulació comencen a sonar, l'economia del país està a punt d'entrar en recessió,... quina sort la meva!! 

En fi, que la meva situació no era fàcil però finalment he trobat feina de mitja jornada, que em permet treballar i estudiar a la UAB i aquest cop d'una cosa que tinc clara que vull fer. I el millor de tot, és que no tinc motius per estar descontenta: tinc bons companys a classe i a més, les matèries que realitzo cada vegada m'agraden més (unes més que altres, sobretot per la utilitat que hi veig). 

En fi, que el camí per arribar a aquest punt no ha estat fàcil, però qui diu què hi ha res fàcil? 
El millor és fer les coses per no poder dir mai que ens va faltar valor per fer-ho.

Siau!